La nina es desperta pel so del silenci de l'instant recent passat
Cor ple, món buit, firmaments com brases extingint-se
I l'angoixa de quan no en sentim els crits
I l'angoixa de quan no en sentim els crits

A vegades, quan hi penses, descobreix ella mateixa sospirant per ser el forat
Podria ser el què falta, o allò que sortia
O la ceguesa d'aquells que fan el sord als crits
O la ceguesa d'aquells que fan el sord als crits

La mateixa mort immensa d'una llunyana nit d'estiu
La mateixa mort immensa d'una joguina al fons d'un riu

Sovint sense adonar-se'n bat les ales i al voltant li creixen mil milions de flors
Fràgils i orgulloses, l'eternitat és als colors

I la força amb aquells que fan cançons dels crits
I la força amb aquells que dels crits fan cançons

I la mateixa llum intensa d'una llunyana nit d'estiu
I la mateixa llum intensa de la nina quan somriu
La mateixa llum intensa
De la nina quan somriu